Gorro frigi per la Carlos...

La Maria i jo, aquest diumenge, hem fet la nostra primera via llarga soletes, sense supervisió d’instructors ni de ningú experimentat, i ens anem anat a fer la Carlos, una de les vies per pujar al Gorro Frigi a Montserrat. És una via de 5 llargs, que segons la ressenya té grau de V.

Ahí va la crònica dels fets: a les nou arribem al monestir, i comencem a pujar a Gorros a pata (1.30h), perquè el funicular de Sant Jeroni no obre fins les 11.

Arribem al peu de via a les 10, i entre que ens mirem les vies, triem i deixem passar uns gavatxos experimentats, comencem a pujar a les 11.

I anem tirant... això sí, amb els motxilóns.

1-Error: no porteu motxilla, o dueu-ne només una, o deixeu-la recollideta al peu de via. La veritat es que es nota... especialment als trossos difícils.

Els seguros llarguen una mica, especialment als trossos fàcils, però la via està reequipada amb uns spits molt xulos, i unes reunions amb tres punts bastant campeonas. Bé, seguim tirant, i anem bé fins al llarg de V, que resulta que no és tot V, sinó que hi ha un tram, verital i finet, de V+, i allí ens quedem. Jo vaig de primera, i m’hi estic prou estona com perquè la cordada que tenim darrere ens atrapi a la reunió. Caic dues vegades en el intento, i em baixo perquè provi la Maria. Fem uns canvis molt professionals pq la Maria pugui pujar de segona-primera, i jo l’asseguri... jejej... això al cursillo no ens ho van ensenyar ;). Els nois que tenim al costat pujen abans que nosaltrres, i anem dues cordades pel mateix tram. Quan la Maria arriba al tros xungo, el noi que ha pujar de primer ens fa una ajudilla, amb una cadena de cintes-express al seguro següent del que jo m’havia quedat, i la Maria acaba pujant com una campeona!!

Als nois aquests tant macos, els podem tornar totes les cintes menys una, que es queda pillada, i com que no els tornem a veure, la Maria decideix quedar-se-la.

2-Error : no demanar-los els telèfons per convidar-los a unes birres. Mai deixeu de fer-ho!   

3-Comentari: que som molt valentes (o som unes flipades), per enfilar-nos per aquí només amb dos mesos escalant i havent fet un cursillo.

Després del tros xungo, jo pujo de segona, i faig els dos següents llargs de primera. Ara bé, l’últim llarg no el fem per on toca, sinó que optem per fer un amago i sortir per un III a la via del costat (total, estem soles a la zona, ningú ens veu). La història és una mica exposada (no hi ha seguros), però ens apanyem.

Arribo a dalt i monto reunió als parabolts de la via del costat (els seguros de cada via estan pintats de colors diferents, per no liarla). No veig la Maria ni la sento, ni ella a mi. Començo a recuperar corda, i uff... costa moltíssim, hi ha molt fregament?

Quan arriba la Maria em diu que he recuperat tota la corda amb el reverso posat... mmm... fregament... he fet uns braços que t’hi cagues.

4-Conclusió: si no et veus ni et sents, intenta notar la corda.

Ens mengem els bocates, que estem mortes de gana. Son les 5.30, hem estat 6.30h per pujar, però l’HEM FET!! El proper dia ja buscarem una cosa més facileta, però que consti que a la nostra ressenya no deia V+... (un senyor que pujava amb el seu fill d’11 anys, ens dóna una ressenya en paper, força més detallada que la nostra... ens va veure perdudes jejeje)

5- Porteu càmera de fotos, nosaltres no hem pogut immortalitzar el moment

i anem a baixar per la ferrata... que amb uns cables i unes cordes ens dóna un bon rollo espectacular. Però saltant i anant per caminets arribem al peu de via, i d’allà avall cap al monestir. Arribem a les 19.30.

Una monja amb dues senyores ens para per preguntar-nos com ens ha anat l’escalada, què hem fet, i que som molt valentes per enfilar-nos allà dalt... ens quedem a cuadros. Ah! Clar, encara portem l’arnès posat!!

Un noi molt agradable, que evidentment per l’estat del vehicle i la pinta es veia escalador, ens baixa fins a Monistrol, i anem a buscar el tren.

Si el cap de setmana que ve hi som, ja tenim vies triades per anar a fer: La que hi faltava, a una de les Magdalenes i la Momieta (recomanacions dels amics que hem fet el cap de setmana) 

La Punsola-Reniu, Cavall Bernat

Aquesta va ser la darrera aventura que vaig fer abans de l'accident amb bici.

Fins al moment, ha estat la via més llarga i més compromesa que he fet. I tinc moltes ganes de repetir-la.

La cosa va anar d'aquesta manera. Un matí a Santa Cecilia vaig rebre un sms del Pere que em proposava a fer la Punsola la setmana següent, un dijous, primer dia del pont del 12 d'octubre.

Jo eufòrica, em vaig emocionar, i vaig estar tota la setmana llegint piades, mirant ressenyes, i somiant en com seria l'ascenció. Però el dijous va ploure. Tot i que estava convençuda que no, que els vents jugarien al meu favor, no va parar de caure aigua en tot el dia, i em vaig quedar a casa sense escalar.

L'endemà marxava cap a Margalef amb la Sílvia, l'Ivan i el Josep a fer tres dies d'escalada friki. El viatge accidentat, les bromes de l'Ivan, les abarques del Josep, la cara d'atònita de la Sílvia, i les rascades dels baixos del micra de lloguer van acabar de fer d'una estada de tres dies d'una festa divertidíssima. I si, al final, el darrer dia, després de fer fins i tot escalada nocturna, vaig poder fer dos 6a. No en rok-punt, però déu n'hi do.

I boja de fanatisme, vaig telefonar al Pere, i li vaig preguntar què feia dilluns al matí. Ell estava a l'atur, o sigui que tenia temps i es preveia un dia maco.

Total, que vaig arribar a casa diumenge, i em vaig preparar el material per marxar dilluns a primera hora del matí cap a Badalona, on em recolliria el Pere. I m'escaquejava de la feina, clar. I no es que me'n senti orgullosa. Fins i tot alguna vegada vaig pensar que l'havia liat, perquè només alguns amics sabia que m'anava a penjar a Montserrat, i si passava qualsevol cosa es destapava una història tremenda.

Però vaig marxar, més contenta que unes pasqües, i cap a Montserrat.

Durant el trajecte amb cotxe, dues novetats. Una que havíem de passar per l'entrada de les coves de Salnitre de Collbató perquè la filla del Pere el diumenge s'hi havia deixat la nina. Una nina que s'estima molt, i que li va portar tal disgust haver-la perdut, que ni el Pere no havia dormit bé.

Però la vam trobar, relativament ràpid, i vam marxar cap a Santa Cecília.

Segona novetat, contra el meu pronòstic: el Pere no havia fet la via. Ups, bé, vaig pensar, som-hi que no passa res.

Vam repartir-nos el material, i el Pere em va presentar l'instrument que fariem servir d'antena. Un pal de recollidor d'escombra, i un rotlle d'esparadrap. Apanyats anem!!!

Vam arribar a peu de via força ràpid, però ens hi posavem una mica tard, a les onze. Però res, tirem que se'ns fa tard. I amb la cosa, deixo una motxilla buida a baix, però no buida del tot. M'hi vaig deixar el frontal. La llàstima es que me'n vaig adonar quan feia una estona que pujàvem.Vaig començar el primer llarg. Expo, de tercer grau, i força ràpid, fins a la primera reunió. El segon el va fer el Pere, també sense problemes, i el tercer va seguir igual. Placa tumbada, fàcil i ràpid.

El quart llarg ja portava més cosa. Hi havia un petit sostre que el Pere va superar ràpid, però que era una mica cabronet. Però res, ens vam plantar a la quarta R en dues hores escasses.

El següent, que em tocava a mi em va fer gruar més. Hi havia una sortida llisa, de placa, i m'hi vaig passar una estona per trobar el pas, mirant-me molt bé com xapar un dels parabolts que quedava darrere d'un còdol enrome, i que no veia bé. La resta del llarg va anar bé.

I a la cinquena R començava la festa. L'artificial. Era un tram llarg, que en alguna ressenya està partit, però recomanen fer-lo tot d'una tirada. Uns 40 m més o menys.

Va sortir el Pere, amb l'antena-pal d'escombra, i a xapar els parabolts que eren força lluny. Ens hi vam estar una bona estona. El procediment d'agafar la cinta exprés, lligar-la amb esparadrap i enganxar-la era laboriós, i també hi havia algun parabolt que es movia i algun que tenia un mallón encallat que no facilitaven la feina. Però va arribar al final. I vaig pujar jo, estreps en mà, i cagant-me en com de lluny eren els seguros. La via estava assegurada més per fer-la en lliure que en artifical, perquè la distància entre seguros era molta. Però vaig practicar com apurar els estreps, adonant-me que encara em falta molt per fer-ho mitjanament bé... Però res, es va pujar i au.

El setè llarg em va tocar a mi. Era un llarg més curt, però d'artificial, amb la tònica del llarg anterior. I sí que era entretingut. Tres o quatre seguros abans de la reunió, vaig provar de sortir en lliure, perquè estava farta de tant pal, tant esparadrap i tanta història, però em vaig avançar una mica massa, i res, no me'n vaig sortir. Estreps i amunt. Fins a la reunió.

Llavors va pujar el Pere. Ens quedava un llarg, més fàcil i molt maco, i ja hi erem. I tot i que tinc ganes de tornar a la via per fer el darrer llarg, em vaig alegrar que li toqués al Pere, perquè començava a estar cansada.

I el Pere va fer l'últim llarg, amb el flanqueig. Alguns problemes de comunicació ens van endarrerir als últims moments, i el sol ja marxava, o sigui que vaig tirar ràpid per fer el llarg, que era assequible, i amb un pati meravellós.

Arribada a dalt, una abraçada, cap foto (no dúiem camara), i a baixar cagant llets perquè se'ns feia fosc.

Després dels ràpels (que va obrir el Pere), erem al peu de la normal del Cavall, a les vuit del vespre. Jo havia donat alguna volta sobre mi mateixa al tram final del ràpel que és una mica volat, i no m'havia deixar massa bon sabor... I se'ns havia fet fosc. I no teníem frontal. Però tot i així vam decidir baixar per la canal del Cavall. I va ser un error.

Després de la segona possiblitat de trencar-se una cama, el Pere va proposar rapelar la canal en comptes de baixar per les cordes fixes, i així ho vam fer. Vam baixar tota la canal de nit, sense frontals i amb ràpels de 30m. Va ser interminable. El Pere estava preocupat per si m'agafava una pàjara, però jo anava fent. I a mi em preocupava el Pere, que estava fet pols. Ràpel rere ràpel, vam mecanitzar els moviments, i el Pere es va responsabilitzar de tornar sans i estalvis (és el que té ser el gran de la cordada). I buscant el camí, i resant perquè el Monistrol de futbol entrenés fins ben tard, perquè gràcies a la llum del camp de futbol podiem veure'ns-hi una mica, vam arribar al camí.

Un cop a baix vam fer unes quantes trucades per avisar que estàvem bé, i un atac de riure imparable

Vam tornar caminant sota les parets cap al pàrquing. Estàvem rebentats, i al Pere li quedava deixar-me a Vallvidrera i tornar a Mataró... I l'endemà tornar al peu del Cavall a buscar la meva motxilla i el meu frontal, que s'havien quedat a peu de via.

Vaig arribar a casa amb el material penjant, amb gana i ganes de dutxar-me. Vaig deixar caure l'arnès amb tot el material, em vaig dutxar, vaig menjar una mica i em vaig posar al llit. Acabava de curtir-me una barbaritat…

La veritat es que la primera sensació va ser que la muntanya ens va deixar pujar per caritat, però que la via m'havia superat una mica. De totes maneres l'havíem fet, no amb l'estil més depurat, però l'havíem pujat. I vaig pensar que s'hi havia de tornar quan tingués grau per fer-la en lliure.

I era la vía més compromesa i més difícil que havia fet mai. La primera via que feia a la cara nord a Montserrat, i tal com toca, alternant els llargs, i compartint la responsabilitat de l'ascenció.

Coses bones? Cap pàjara, moltes pràctiques d'estreps, un paistage fantàstic, cap embolic amb les cordes, i la sensació de llibertat i de bogeria que t'agafa quan arribes a dalt de tot del Cavall.

Malauradament l'endemà, malgrat el dia plujós, vaig agafar la bici per anar a la feina, i una patinada es va endur el meu genoll pel camí, amb la ràbia que fins al cap de nou mesos no podria tornar a escalar.

Ja n'han passat cinc. M’han operat en fa dos, i començo a entreveure un estiu plè d’escalades… I tinc ganes de tornar a la Punsola, i de fer-la a la inversa, sobretot poder fer l'últim llarg de primera. I més ara que l'han reequipat.

Mentrestant encara hi ha dies que em desperto i tinc la sensació d'haver estat escalant.

2 Comentarios

Enviado por Ninnanna el miércoles 14 de marzo de 2007

“ M'has fet recordar moltes coses nena, je je je
quins dies a Margalef!
Tu vigila que quan tornis al ataque jo i uns quants més ja et tindrem feta l'agenda per uns mesos! XXDDDDDDDD

smuaks!!!!!

”

Enviado por Pere el domingo 18 de marzo de 2007

“Quins records!
Qué bo.... lluita, patiment, esgotament .. i el TRIOMF final de la cordada!!!!
L'amistat i la confiança fan que, dos companys, davant les dificultats, s'ajudin i es recolzin més que mai...
Aquella nit ens va marcar ..... el què vàrem compartir fa que tu i jo siguem amics de per vida!!!!
Quin esperit de superáció... ningú es pot imaginar el que vam patir ... je je !!!!
M'encanta!
”